"Les paraules màgiques" per David Lajara

L'alumnat de 2n de Batxillerat, en l'assignatura de Valencià" ha fet diferents treballs que els han permès gaudir d'aquesta llengua de diferent forma a la que estan habituats. Per a això han posat a treballar la seua creativitat i han interpretat teatre, han creat còmics i han escrit relats.

La gran majoria d'aquests treballs m'han emocionat, confirmant tot el que les nostres xiques i xics tenen per a oferir, però un d'ells especialment m'ha tornat a recordar l'essència de "Parla'm Bonic", el poder de les paraules.

És per això, que us compartisc ací (amb el permís de David) aquest relat que espere que us òmpliga i us emocione tant com a mi.

Les paraules màgiques

Carles, com sempre s’alça a les set del matí. Desdejuna un batut de fruites, es vesteix, es prepara la motxilla, agafa la bici i es dirigeix cap a l’ institut, distanciat 1 kilòmetre des de la seua casa. Una vegada allí es troba amb els seus amics i companys de classe, que corrent com pollastres sense cap, es fan la punyeta els uns als altres.
 
Mira que havia vist vegades colpejar-se i “maltractar-se físicament” (sense fer-se mal i tenirserancor) als meus companys, però aquell dia a un d’ells, a Xavi, se li assentà malament que li pegaren un garbó. Doncs la seua reacció va ser breu i intensa. Tot el món es va adonar de l’escena creada pels dos. Marc, el que li havia donat un garbó, immediatament desprès de que Javier reaccionara de tal manera, va anar a pegar-li violentament. És en aquell moment quan va entrar corrent el professor per la porta per a agafar-lo per l’esquena a Marc i evitar que succeïra la típica baralla d’institut. A mi, clar està, la contestació de Xavi em va marcar un abans i un desprès en el meu enfocament de comportar-me. I no tan sols el meu sinó el de Marc també. Com una contestació tan senzilla i accessible per a tot el món podia causar tant dany en algú? Aquesta pregunta es va mantindre amb mi diversos anys, fins que trenta anys desprès de viure aquella baralla va tornar a tenir importància en mi aquella reacció de Xavi.
 
Havia quedat amb Xavi i la seua dona per a menjar en un restaurant prop de la costa, i, com de costum, vam arribar amb els cinc minuts de cortesia. Estaven ja asseguts i vam anar ràpidament, la meua dona i jo, a la taula on s’havien col·locat. Ens vam saludar, ens vam asseure i vam demanar unes quantes begudes al cambrer. Del mateix mode en què quedàvem sempre per a prendre alguna cosa, cadascú havia de contar què li havia ocorregut un tant fora del normal. Va començar la meua dona dient que un alumne seu havia sigut escollit en les beques Amancio Ortega, amb les quals viatges a un país com EEUU, Canadà… a aprendre anglès i veure com s’estudia allí. Vaig continuar jo i desprès Xavi.
 
Ara li tocava el torn a Sònia, la dona de Xavi, la qual era psicòloga. Doncs, ella a priori va dir que la seua intervenció seria un poc llarga però sense dubte esclaridora i quant menys interessant. Feia uns 2 mesos va vindre a la seua consulta un home d’estatura mitjana, ambbarba retallada i ben arreglat. Ella la va fer passar a la consulta i li va preguntar el seu nom i quina era la causa de la seua visita al psicòleg. Sense creure’l del tot Sònia, li va dir que el seu nom era Marc. Era el xic que li va colpejar aquell garbó a Xavi en l’ institut, 30 anys desprès.
 
Sònia sorpresa, li va preguntar que què li ocorria o què li angoixava, per a que pogueren començar amb les teràpies adequades.
 
Xavi, que estava assegut en el divan, va començar a explicar què li succeïa. 30 anys desprès d’aquella baralla d’institut insignificant Marc tenia cicatrius, però no en la pell, sinó en la ment.
 
Contava que el seu marit Xavi quan anava a l’ institut era un xic tranquil, assossegat, que no molestava a ningú i que no es barallava amb ningú. En canvi ell era tot el contrari, li agradava molestar a la resta de persones i de fer-les la punyeta de qualsevol manera. Aleshores comentava que aquell dia Xavi estava un poc més capmoix del normal, se li trobava apagat, trist. Clar que ell no es va adonar i va seguir colpejant-lo i molestant-lo durant l’estona que el professor estava absent. És ací quan en una de aquells garbons Xavi va explotar, i li va dir una frase que a dia de hui li ressona en el seu interior, “en aquesta vida no vas a fer res ni vas a ser ningú, simplement viuràs per viure i moriràs sense haver viscut”. Sònia encara atordida per la situació li va dir que ell no necessitaria més teràpies. Simplement li bastava amb escoltar el que li anava a dir a continuació.
 
“Marcos, quin creus que és el poder més inesgotable i imprescindible que posseïm d’aquest món? Doncs són les paraules, capaces elles de fer mal i de remeiar-ho al moment. Moltes persones diran que el més important per a triomfar en la vida és la intel·ligència, ja siga la matemàtica, la lògica, la memòria que tingues… Doncs bé, tots s’equivoquen. El que de veritat et fa ser valuós en esta vida és controlar els teus pensaments i els teus actes, en resum, practicar i desenvolupar la teua intel·ligència emocional. De res serveix ser intel·ligent si amb una paraula, un gest o el que siga et fan deprimir-te, venir-te avall o desconcentrar-te i així baixar el teu nivell de intel·ligència. El que a tu t’ha ocorregut és que no sabies del poder d’elles. Creies que el poder estava en la força, i que el que cicatritzaven eren les ferides del cós. Però et vas oblidar de les mentals, las cicatrius mentals, les més difícils de curar. Jo als meus pacients sempre els dic que sóc una metgessa. Jo curo als meus pacients amb les paraules i ells sanen, fins i tot abans que el cos. Com t’he dit al principi amb elles sentim, amb elles vivim i amb elles canviem el nostre estat d’ànim. Així que mima-les, fes-les significar alguna cosa bella, acompanya’t a vegades de aqueix vocable mut anomenat silenci i recorda que si les paraules s’atrauen, que s’unisquen entre elles i que brillen. Que la vida són dues síl·labes.”
 
Desprès d’ haver-nos delectat amb aquella història Sonia, cadascú de nosaltres es va quedar en reflexió durant alguns minuts. El que havia ocorregut allí era màgic i molt pocs sabien de la importància de viure com el que havien viscut. Vam convertir, o millor dit, Sonia va convertir el nostre caos en art amb paraules, i va fer de nosaltres una versió millorada i agraïda de viure envoltada de tantes coses bones que passen desapercebudes tantes vegades.

 

Fet per David Lajara Corral 2n Bat A

Comentarios